BON DIA A TOTS ELS AMICS

Diumenge passat va ser una jornada ben “especial”. Vaig poder comprovar com tants i tants amics, coneguts o no, varen contribuir, amb el seu vot, a mantenir l’esperança de que Roses pot recobrar un govern, portat amb seny i coherència. Hem après del errors i tenim energies renovades per enfortir els encerts.

Hi ha un gran nombre de votants que fan exercici de la seva llibertat ideològica, votant el partit quan no hi ha mes remei o fent ús del dret a votar les persones, com és el cas del Senat, amb llistes obertes.

A Roses mes de 700 persones que han votat, PSOE, ERC o PP al congrés han canviat el sentit del vot per donar suport a la persona que coneixen, intentant que un rosinc sigui representat de la demarcació de Girona al Senat. Els hi estic molt agraït, sincerament, és un regal per l’esperit, un crit d’ànim que m’esperona a continuar fent equip i treballar pel be comú.

Igualment vull agrair el gran nombre de ciutadans de tots els municipis que m’han fet expressió de confiança personal, posant la creu intencionadament per que, també, desitjaven veure’m al Senat. Gràcies.

Referint-me a Roses, els vots al congrés CiU ha baixat en percentatge igual que ERC, ambdues opcions ho fan, al meu entendre, víctimes de la por de la gent en el context d’una Espanya greument enfrontada. Socialistes contra Populars i viceversa.

L’enfrontament només te una treva, la complicitat per fer aparèixer davant el gran públic que les eleccions són únicament a dues cares. Sumant-hi la campanya de la por, tot i ser llastimosa, els resultats han estat altament efectius.

Els catalans han volgut frenar massivament la possible victòria del PP, això era el que comptava i segurament han fet be vista la seva manera d’entendre Catalunya. Però aquest desig els hi ha fet oblidar que hi ha la tercera via, la de les forces que defensen Catalunya davant qualsevol abús centralista. La majoria dels catalans fins i tot han volgut passar per alt tot allò que es retreia dels dos principals partits espanyols i que es va fer palès en la manifestació “pel dret a decidir”.

Avui, l’endemà, tot queda obert. Hi ha molta feina a fer i tot està per començar de nou. Com cada dia, avui comença el futur.

Ahir va ser un bon dia

Ahir va ser un dia d’aquells que quan te’n vas a dormir ho fas satisfet per la feina feta i per altres coses que t’omplen i et fan sentir optimista.

Dinar míting amb la gent de Portbou, gent encantadora, absolutament lligats emocionalment al ferrocarril que se’l senten seu, com la gent de la costa ens sentim nostre el mar. Ens demanen que si es vol parlar malament del desastre de RENFE que no ho fem, poden criticar qui dirigeix o els govern que no inverteix però no critiquem RENFE, que és la “seva” empresa. Alguns hi treballen fa 40 anys . . .

Després Peralada, míting molt concorregut, parlar dels temes propers amb gent que t’escolta i veure que els hi descrius les seves inquietuds i que els hi ofereixes propostes de solució és gratificant.

Finalment varem fer el míting a Roses, a la sala de la S.U.F.. Podíem utilitzar l’espai ofert per l’ajuntament, el Hall del teatre, mes modern però, ho sento, no te la càrrega sentimental de la “sala del ball”. En aquesta sala es varen enamorar tantes generacions de rosincs i rosinques que tots en som una mica fills.

El míting, escassament anunciat per culpa de la tramuntanada, va ser molt concorregut, potser 200 persones, amics, companys i els habituals de sempre, la gent que els hi interessa la política, sense cap lligam amb CiU. Molt agradable.

En un ambient proper, gaire be íntim, després de ser presentat per la bona amiga i competent Montse Mindan, sense fer referències al govern indigne que tenim, PP+PSC, vaig intentar explicar del perquè al Senat i amb quina il·lusió havia acceptat l’oferiment per ser candidat. També vaig demanar amb vehemència que, per l’interés de Catalunya ningú te motius per abstenir-se ni tampoc per votar en blanc i vaig demanar, igualment, el vot per a CiU, com a força nacionalista per garantir-nos una representació parlamentaria a Madrid no depenent de ningú que no fos el poble català i amb la sensibilitat de la vida i la manera de fer de la societat catalana en general. Els postres problemes i les postres inquietuds. Diumenge veurem el resultat de tot plegat. Il·lusions i anhels, esperança pel futur o preocupació per saber a on ens porten i haurem de renovar forces aquí o a Madrid per continuar la lluita.

El perill del bipartidisme

Aquest matí s'ha presentat la campanya contra el bipartidisme. Jo també hi estic en contra, del bipartidisme, tant el PSOE com el PP són un perill per a Catalunya, cada cop ens collen més. No ens hem de deixar enganyar, hem de votar en clau catalana i impedir que continuïn esclafant-nos.

La garantia sobiranista

Aquesta primera setmana de campanya m’ha fet adonar que pràcticament ningú parla del Senat, és com si no existís: no se sap què fa, qui el forma i quin objectiu té. Confio que l’Oficina del Candidat al Senat capgiri aquesta realitat. L’he presentat aquesta tarda, està en ple eixample gironí, a prop de la gent, oberta a tothom. Proximitat i obertura, dos adjectius inseparables d’una manera de fer política, la meva, que espero poder exportar al Senat. Dos adjectius als que s’ha de sumar la SOBIRANIA, que molt pocs candidats a senador poden garantir, ni tan sols els d’Esquerra, diluïts a l’Entesa. Jo si, que ho puc fer. Aquest fet és doblement important quan es tracta de les eleccions al Senat, on les llistes són obertes, la qual cosa permet als electors poder triar un a un els seus candidats a senador. Al Congrés es vota el partit polític; al Senat, a més, pots escollir les persones. Per això demano que la creuetes dels votans sobiranistes es dibuixin al costat de meu nom, perquè soc la garantia que el seu vot no quedarà desvirtuat, com si passarà si acaba a les mans dels amics espanyolistes d’ERC.

A VEGADES, MILLOR NO PARLAR-NE!

Una mica tard, estic descobrint que la campanya al Senat està mancada d’ interès. No té ritme i fins i tot als candidats se’ls presenta com a resignats a uns resultats predeterminats. Tu perquè el teu cognom comença per P ets menys candidat que jo, que el meu comença per B. Els “favorits”, guanyadors de les darreres eleccions, ja donen per fet que seran Senadors perquè, és clar, abans de les eleccions ja saben que “sumant” naps amb cols, el tripartit senatorial suma. Allà ja faran el numeret marcant diferències, encara que tots quedaran diluïts en la “bancada” del PSOE. No puc saber si són els partits qui amaguen el tema o be si són els mitjans de comunicació que donen al Senat la categoria de subsidiaris.

No em toca a mi, nouvingut, donar explicacions que justifiquin aquestes actituds, en tot cas crec que, si et donen una eina, cal fer-la servir. En els molts anys d’ajuntament i de diputació he intentat treure tot el rendiment possible de les oportunitats que el lloc t’ofereix a fi d’acomplir amb la gent que representes.

En tot cas la menor importància que es dóna a la campanya al Senat també podria ser interessant per part dels tres partits que formen part de PSC-PSOE, ERC i IC-V, perquè, com fan en les municipals, que es presenten enganyant en part als ciutadans amb l’estratègia de les “marques blanques”, al Senat no expliciten que van junts i barrejats, que a ERC no els deixen presentar a la demarcació de Barcelona, que IC-V no es presenta a Girona, etc.

No és un frau però te molt d’enganyós. Per això, per a ells, millor no parlar-ne gaire.

ENS CAL TEMPS PER ATENDRE ELS BLOCAIRES

Perdoneu si fa dies no escric res, sincerament, us tinc en el pensament i em sento culpable d’alguna cosa que no he pogut fer prou be. El que passa és que quan arribo a casa, a les tantes del vespre, seria com molt impresentable per part meva, dir hola a la meva dona i clavar-me davant l’ordinador. He intentat fer-ho de matinada però el temps passa tan de pressa que quan me’n adono ja és hora d’agafar el cotxe i anar cap a Girona.

Ahir vespre varem fer míting l’alcalde Roqué i jo a Borrassà. Molta gent i molt implicada. El gran repte és trencar l’abstenció. De tornada a casa vaig entrar a veure, mentre sopàvem, el “debat” i en poca estona ho varem deixar per dat. La mateixa comèdia que ja dura massa temps. Els bons i els dolents que quan governen intercanvien els papers. Res de nou. Fins quan els catalans no entendran que donar-los suport és anar contra nosaltres mateixos.

De fet un debat a dos, amb l’aquiescència de les formacions polítiques minoritàries d’abast estatal demostra una complicitat per eliminar de l’escena els partits que representem els interessos de les nacionalitats catalana, gallega i basca? I en això tots hi estan d’acord.

Érem molts en la manifestació del primer de desembre pel dret a decidir i ja veurem quants vots tindran les formacions que hi donàvem suport. Partits, entitats i personalitats només tindran la força que els catalans els hi donin. Des de Madrid, qualsevol govern, valorarà aquest fet per prendre la mesura de fins on poden arribar en el menysteniment i menyspreu pel poble català. Crec que no calen propostes ni pactes, només fer-nos respectar. Cal anar a votar per la dignitat.

La política necessita "civils"

Això de fer campanya electoral i compaginar-ho amb la feina del dia a dia és fotut. Els polítics alliberats tenim avantatge, hem de treure temps del temps per compensar.

Per altra banda, cal veure la part positiva de la qüestió. Estic il·lusionat per la possibilitat de resultar elegit Senador, però alhora treballo amb ganes en el projecte que hem endegat al meu departament de Caixa Girona. Hi veig un gran futur i això m’omple.

El món de la política necessita gent que vingui de la societat civil, empresaris, autònoms o treballadors, que compensi la gran quantitat de funcionaris que nodreixen les candidatures d’avui, diputats i senadors a partir del dia 9.

Únicament vull dir que, així com hem aconseguit que la dona fos present en la política cercant més riquesa en la presa de decisions, cal que la gent corrent, els que viuen la pressió del món de l’empresa, laboral o empresarialment, siguin present en els òrgans del poder legislatiu.

Mai veurà de la mateixa manera el redactat d’una nova llei aquella persona que sempre ha treballat a l’administració, que una altra que coneix la precarietat del seu lloc de treball i la competència interna i externa que ha de defensar, lluny de l’estabilitat de l’administració. No té la mateixa visió de la societat un professor universitari de filologia, que un analista de riscos d’un banc o que un empresari que ha aconseguit crear una empresa càrnia, un pescador o un advocat laboralista amb bufet propi.

No és el mateix haver d’anar-los a buscar, que te’ls portin.